Cròniques Toquiotes III

2 llocs de Kyoto

El quart dia per terres nipones el vam emplear en visitar dos emplaçaments d'aquesta ciutat i els seus entorns. L'un, molt famós i de visita obligada, El Pavelló d'Or, i l'altre, molt menys recorrent (especialment pels occidentals) El Mont Hieizan, un altre complex Budista farcit de temples i, ruta la qual, mereix la pena de fer.

El matí el vàrem dedicar a visitar el Pavelló d'Or (Kinkaku-ji), un temple budista qual façana està arrebossada  d'or. Aquest temple és una reconstrucció doncs des de la seva construcció el 1397, ha sofert diferents incendis que l'han destruït successivament, essent el darrer el 1950, després que un monjo (amb alteracions de personalitat) decidís cremar-lo al·legant que no se li feia el manteniment que mereixia. 
Arribar al temple és senzill des de qualsevol punt de la ciutat, efectuant sempre el darrer recorregut en autobús (el metro i/o el tren et deixa un xic lluny).
Entrada del Pavelló d'Or (Kinkaku-ji)
Ah! Això sí, estava mooooolt concorregut, escoles, jubilats, turistes, etc. I a més ens vam trobar amb una parella de Manresa! 
 
Vista del Pavelló i el llac que el voreja.
Turistes molt estranys que estaven per allí.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ja cap a mig matí (amb un parell d'horetes de visita n'hi ha prou) vam enfilar camí cap al mont Hieizan. La ruta cap allà, requeria un desplaçament molt especial que a mi em feia particularment il·lusió de realitzar, i es tractava d'utilitzar una línia ferroviària anomenada Keihan Electric Railways (companyia no adherida a J.R.), que té la particularitat de moure trens pel mig de zones urbanes com si fos un tramvia, però tractant-se d'un tren normal i corrent. L'ample de via d'aquest ferrocarril és de 1430mm a diferència dels trens de la J.R. que (a excepció del Shinkansen -tren bala-) són d'ample mètric anglès (1060mm).
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Un tren del meu gust, que segons els criteris de casa nostra (Renfe, FGC, etc) no podria existir per "perillós".

Convivència absoluta entre cotxes i trens fruit, de la disciplina del nipons.

Diferents trens i composicions per cobrir diverses línies


El tren circula completament pel mig dels carrers
Un cop vam agafar aquest medi, ens vam dirigir cap al peu del funicular que ens havia de portar al Mont Hieizan. Cal dir que es pot pujar des de dos extrems diferents, l'un amb funicular (Cable Car) i l'altre amb telefèric (Rope way). Nosaltres vàrem fer una ruta circular pujant amb funicular i baixant pel telefèric. Ambdues opcions estan pròximes a una estació (capçalera les dues) dels ferrocarrils Keihan.
Avinguda cap al funicular.

Només sortir de l'estació ja trobem restaurants tradicionals.

Al curt camí entre el tren i el funicular trobem altars.
Peu del funicular.

 
Funicular del Mont Hieizan.

Vista des de dintre del funicular. Segueix tenint maquinista.

Un cop a dalt, queda una ruta a peu d'uns 2km fins al punt central del complex, ja que es tracta d'una extensió enorme amb moltíssims temples repartits per tota la muntanya.  
Un detall que em va agradar només de sortir (i que no guarda relació amb el què anàvem a veure) va ser la posició i l'aspecte que tenia el mecànic del funicular, mentre mantenia conversa amb el maquinista i el cap d'estació.
Efectivament, sembla sortit d'un còmic manga.
Unes vistes de la ruta des del funicular al complex central:

Només d'arribar, haver de fer la caminada, ens va obrir la gana (a més ja era tard!) i vam anar al restaurant que hi havia. Va estar molt divertit, les cuineres només parlaven japonès i no ens enteníem, però eren divertidíssimes, molt atentes i simpàtiques. Ens ho vam passar bé. I a més, el menjar estava molt, molt bo.
Observeu que primer vas a una màquina expenedora de tiquets on demanes el menú, el pagues i t'entrega un bitllet que has d'entregar a la barra (sistema molt típic del país).
Un client molt estrany demanant el menú a la màquina.

Les simpàtiques cuineres. Una experiència humana molt gran.

 
 
Després de dinar vam prosseguir la ruta, no exempta d'aventures i desventures i encontres amb els agents rurals.
El cas és que tot fent la ruta ens vam desviar del camí que ens havia de dur cap al telefèric que ens baixava cap al tren. I a mi, com no, se'm va acudir de fer drecera passant per la carretera principal, la qual està expressament prohibida als vianants. La disciplina nipona és tan estricte que als 5' ja teníem el guardaboscos traient-nos de la carretera, però no per les males, sinó que a sobre ens va portar en cotxe fins l'estació del telefèric (després d'intentar-nos explicar que allà no hi podíem ser). La amabilitat i hospitalitat japonesa! Aquí ens haguessin esbroncat, multat i ens haurien deixat a l'extrem oposat de l'estació...
Aquí unes fotos del què podem veure per tot aquest Mont. 

 
Ja de tornada, i gràcies  l'esmentat guardaboscos, vam arribar al telefèric. El què no recordava és que un cop a baix, encara calia agafar un altre funicular per arribar a l'estació de tren! Les delícies pels aficionats ferroviaris!


 
 
 
Finalment, un cop a l'estació, ja era qüestió d'agafar el tren per tornar i, com no, fer més transbordaments a les línies regionals (doncs per allà ens movíem amb aquests trens locals del Keihan).
 
Va ser un dia molt profitós i divertit, amb aventura inclosa.
 
Seguirà...

Independentistes "Colchoneros"

Tot i que sembla una cosa irreconciliable, així és. Catalunya darrerament s'havia inundat de senyeres i estelades per tots els balcons del principat, però la realitat actual, és una altra.
No és pas que l'empenta del procés perdi força (avui el Mas ha tornat a desafiar el govern amb una jugada prou interessant, ahir deia que no hi havia consulta, avui diu que sí... boníssima maniobra de distracció), sinó que el Sol, l'astre Rei, fa de les seves.
El què passa, és que moltes de les banderes penjades als balcons hi són des de fa més de dos anys, i totes aquelles que donen a la part solana, queden molt demacrades fins el punt que passen a ser blanc i vermell per comptes de groc (teòricament daurat) i vermell (teòricament escarlata).
Visca Catalunya i "viva el Atlético".


 










N.A. També podríem dir que la bandera descolorida és de l'Athletic (de Bilbao), l'Arbúcies, el Girona, etc.

Cròniques Toquiotes II

Koyasan

Un cop estàvem aposentats i instal·lats com és degut, després de dormir tota la nit per recuperar-nos del "jetlag", el segon dia d'estar al Japó, o sigui el 3r dia de viatge, les coses es veien d'una altra manera.
Aquell dia vam optar per anar a la muntanya sagrada de Koyasan, lloc de culte Budista, impressionant i on s'hi respira pau, tranquil·litat i un respecte absolut per la natura, la vida i el descans dels morts.
La millor manera d'accedir a aquest indret únic, és amb transport públic, primer en tren (des d'Osaka -estació de Namba- hi ha un de turístic que hi va directe), després en funicular, i al final en autobús. Això sí, sempre recorrent uns paratges espectaculars. 
Tren històric conjuntament amb el tren regular de la linia que va a Koya
Tren històric de la línia a Koya, acoblat a un tren regular.
 El primer que ens va cridar l'atenció va ser aquesta curiosa composició de trens, on anaven acoblats el tren turístico-històric amb el tren de línia. 
Gràcies a un advocat jubilat que també pujava a la muntanya sagrada (i el qual sabia parlar anglès, cosa poc comú), vam saber que feien aquesta doble composició, cosa per la qual també ens vam estalviar 500 yens i 15' minuts de cua, doncs ja pensàvem que havíem de treure un bitllet annexa per agafar aquest tren (el regular està inclòs en el Kansai Thru Pass, un abonament de 2 dies que serveix per moure't amb la línia de trens de la Nankai Electric Railway, que serveix la zona del Kansai -Osaka, Kobe i Kyoto-). 
Superat el primer tram de recorregut, et plantes a l'estació terminal de Gokurakubashi, la qual està just al peu del funicular (que allà anomenen Cable Car).
Només de sortir del tren, el primer que ens vam trobar, va ser aquest pont típic, que ja ens feia presagiar que el que aniríem veient seria d'ambient japonès rural.

Funicular (Cable  Car) de Gokurakubashi a Koya Station
Un cop vam ser al cim de la muntanya, el primer que vam fer va ser la ruta de 2 km (a peu) del Okunoin Gobyo, on hi ha tombes, mausoleus i molts monuments de pedra, on les famílies van a retre homenatge als seus difunts. Aquest és un lloc de recolliment espiritual molt espectacular. Personalment és un del millors moments que vaig viure en aquest viatge.

A continuació unes quantes fotografies de la zona i els monuments.
Una de les entrades del Okunoin Gobyo.




A aquesta darrera fotografia, es pot observar el detall que la gent acostuma a tindre vers els seus i la resta del Món, deixant missatges d'esperança o de bonaventura pels seus o per qui sigui. 
El camí prosseguia, i un cop visitat això, vam optar per anar a dinar. Al ser una zona molt visitada, l'oferta gastronòmica és més que amplia, però no variada, doncs tots els restaurants són de caire local (i me'n alegro, l'últim que hom vol trobar a un lloc així és una pizzeria o un doner kebab). 
Dinats i reposats, vam seguir amb els temples, alguns originals, d'altres reconstruïts, però sempre absolutament ben conservats.
Més fotos.
Kongobuji Temple

Danjo Garan


Com que el lloc és gran, després de visitar el  Kongobuji Temple i el Danjo Garan, vam decidir veure la darrera meravella que Koyasan ens podia oferir, el Daimon, una gran porta d'entrada situada a la part est del complex, de 21,5 metres d'alçada construïda el 1705. Imponent i impressionant.
Daimon
Després d'això com que ja era tard, i la veritat és que el complex és gran i estàvem cansats, vam enfilar de nou cap a l'estació de bus per anar a buscar el tren. l'únic que ens va quedar pendent va ser el Reihokan Museum, lloc on des de 1921 guarden petits "tresors" de la seva història.
Això sí, no podíem marxar sense passar abans per un FamilyMart (que junt  els 7eleven són els supermercats de referència) per comprar berenar!
Gairebé acabat el dia tant prolífic, vam arribar a Osaka (el trajecte dura un total de 2 horetes) amb ganes de sopar i anar a dormir.
Seguirà...