Carta al President Mas.

Aquí us deixo la carta que he decidit enviar al President Mas. No té res d'especial, però la hi envio perquè arribar fins aquí té molt de mèrit. Passo de jutjar si ho ha fet amb finalitats electoralistes, o si ho ha fet perquè així segueix mamant de la teta, o si és un megalòman. Els cas és que ha arribat fins aquí i ho portarà fins al final. Començo a pensar que potser sí que ho fa per Catalunya.
Aquí va la missiva:

"No em dirigeixo a tu per una consulta, sinó per donar ànims a l'equip de govern per la feina feta vers el procés participatiu. Aquesta gent "tant ufana" i "tant superba", no tenen arguments per fer callar la democràcia que el Poble Català volem exercir. No entenc que a aquestes alçades ens tinguin tant menyspreats i oprimits, en ple s.XXI, moment en què sembla que tot això ja hauria d'estar superat.
En qualsevol cas, som-hi President, el Poble, la Democràcia i la Legitimitat estan amb tu!
Gràcies pel què estàs fent."

Crec que no està de més expressar-los la nostra opinió. Potser el propi President no ho arribarà a llegir mai, però el seu equip de persones sí, i si ells ho llegeixen ja és suficient. Al final és donar-los ànims perquè això, en el meu parer, ja no hi ha qui ho pari.

Cròniques Toquiotes IV

Entre Osaka i Shodoshima

El 5è dia va ser un dia de "transició". El matí el vam emprar en visitar l'aquari d'Osaka, el qual hostatge un tauró balena, i la tarda va servir per fer el viatge entre la gran metròpoli i la petita illa de Shodoshima.

Doncs tot entrant en situació, i ja de bon matí, un cop teniem les maletes fetes i a punt per canviar d'emplaçament, vam agafar el metro i vam enfilar cap a l'aquari. 
Evidentment tot està perfectament senyalitzat i no resulta difícil localitzar l'estació.
Metro d'Osaka
Al arribar a la parada, cal caminar uns 5' fins a l'aquari en qüestió, el qual es troba al costat del mar a un dels extrems de la zona portuària. 
Una de les atraccions afegides de la zona és una sínia, la més alta del món, de 110m d'alçada.
La sínia més alta del Món.
La veritat és que, conforme t'acostes al lloc, n'ets conscient ja que el moviment d'escolars i families és notable.

Escolars fent-se una foto davant l'aquari.

El preu de l'entrada és moderadament alt si el comparem amb el de la resta d'atraccions (temples, museus, etc.), cosa que és comprensible, doncs com ja havia dit, aquest aquari hostatge un tauró balena, l'espècie de peix més gran del món.
Malauradament, el dia que vam anar-hi nosaltres aquest esquàlid estava en plena revisió mèdica, i per tan no hi era. Una decepció majúscula (doncs si no fos per aquest valor afegit, no deixa de ser un aquari com qualsevol altre) ja que per tal de no perdre clients, enlloc avisen del tema, ni a la web, ni a la guixeta quan et disposes a comprar l'entrada. No és fins que estàs a dintre que veus el cartell que ho indica. 

No obstant, actualment no repetiria l'experiència, ja que ara tinc més clar que mai que aquests animals han d'estar al mar. -Us recomano que mireu aquesta pel·lícula documental i traieu les vostres conclusions- (us deixo l'enllaç de wuaki.tv: The Cove).
Aquí us deixo unes fotos del lloc:







Després de la visita matinal, ja ens vam dirigir cap a l'estació del Shinkansen (tren bala) on vam agafar el tren que ens havia de portar cap a Okayama, punt on prendríem el ferri que ens duria a l'illa de Shodoshima. 


En aquest cas vam fer una cosa tant japonesa com ho és el fet de dinar en el tren mentre et desplaces, mitjançant els "ekibent" (safates de menjar per emportar, específiques pels viatges en tren).
Al final del recorregut vam agafar un autobús que ens va deixar a l'estació del ferri.

Ferri d'Okayama a Shodoshima

Com es pot veure la comoditat interior és fantàstica. 
Un cop a l'illa, vam anar a a buscar el cotxe de lloguer (recordeu que per conduir al Japó us cal el permís de conduir internacional!) vam deixar les motxilles a l'hotel (les maletes les vam facturar cap al següent hotel de llarga estança doncs a Shodoshima només fèiem una nit) i vam fer una volta per la zona per tantejar on aniríem a sopar.

















Seguirà...

Cròniques Toquiotes III

2 llocs de Kyoto

El quart dia per terres nipones el vam emplear en visitar dos emplaçaments d'aquesta ciutat i els seus entorns. L'un, molt famós i de visita obligada, El Pavelló d'Or, i l'altre, molt menys recorrent (especialment pels occidentals) El Mont Hieizan, un altre complex Budista farcit de temples i, ruta la qual, mereix la pena de fer.

El matí el vàrem dedicar a visitar el Pavelló d'Or (Kinkaku-ji), un temple budista qual façana està arrebossada  d'or. Aquest temple és una reconstrucció doncs des de la seva construcció el 1397, ha sofert diferents incendis que l'han destruït successivament, essent el darrer el 1950, després que un monjo (amb alteracions de personalitat) decidís cremar-lo al·legant que no se li feia el manteniment que mereixia. 
Arribar al temple és senzill des de qualsevol punt de la ciutat, efectuant sempre el darrer recorregut en autobús (el metro i/o el tren et deixa un xic lluny).


Vista del Pavelló i el llac que el voreja.

Ah! Això sí, estava mooooolt concorregut, escoles, jubilats, turistes, etc. I a més ens vam trobar amb una parella de Manresa! 

Turistes molt estranys que estaven per allí.

Ja cap a mig matí (amb un parell d'horetes de visita n'hi ha prou) vam enfilar camí cap al mont Hieizan. La ruta cap allà, requeria un desplaçament molt especial que a mi em feia particularment il·lusió de realitzar, i es tractava d'utilitzar una línia ferroviària anomenada Keihan Electric Railways (companyia no adherida a J.R.), que té la particularitat de moure trens pel mig de zones urbanes com si fos un tramvia, però tractant-se d'un tren normal i corrent. L'ample de via d'aquest ferrocarril és de 1430mm a diferència dels trens de la J.R. que (a excepció del Shinkansen -tren bala-) són d'ample mètric anglès (1060mm).














Un tren del meu gust, que segons els criteris de casa nostra (Renfe, FGC, etc) no podria existir per "perillós".

Convivència absoluta entre cotxes i trens fruit, de la disciplina del nipons.


Diferents trens i composicions per cobrir diverses línies


























Un cop vam agafar aquest medi, ens vam dirigir cap al peu del funicular que ens havia de portar al Mont Hieizan. Cal dir que es pot pujar des de dos extrems diferents, l'un amb funicular (Cable Car) i l'altre amb telefèric (Rope way). Nosaltres vàrem fer una ruta circular pujant amb funicular i baixant pel telefèric. Ambdues opcions estan pròximes a una estació (capçalera les dues) dels ferrocarrils Keihan.

Avinguda cap al funicular.


Només sortir de l'estació ja trobem restaurants tradicionals.


Al curt camí entre el tren i el funicular trobem altars.
Peu del funicular.


Funicular del Mont Hieizan.


Vista des de dintre del funicular. Segueix tenint maquinista.

Un cop a dalt, queda una ruta a peu d'uns 2km fins al punt central del complex, ja que es tracta d'una extensió enorme amb moltíssims temples repartits per tota la muntanya.  
Un detall que em va agradar només de sortir (i que no guarda relació amb el què anàvem a veure) va ser la posició i l'aspecte que tenia el mecànic del funicular, mentre mantenia conversa amb el maquinista i el cap d'estació.
Efectivament, sembla sortit d'un còmic manga.
Unes vistes de la ruta des del funicular al complex central:


Només d'arribar, haver de fer la caminada, ens va obrir la gana (a més ja era tard!) i vam anar al restaurant que hi havia. Va estar molt divertit, les cuineres només parlaven japonès i no ens enteníem, però eren divertidíssimes, molt atentes i simpàtiques. Ens ho vam passar bé. I a més, el menjar estava molt, molt bo.
Observeu que primer vas a una màquina expenedora de tiquets on demanes el menú, el pagues i t'entrega un bitllet que has d'entregar a la barra (sistema molt típic del país).
Un client molt estrany 
demanant el menú a la màquina.


Les simpàtiques cuineres.



Després de dinar vam prosseguir la ruta, no exempta d'aventures i desventures i encontres amb els agents rurals.
El cas és que tot fent la ruta ens vam desviar del camí que ens havia de dur cap al telefèric que ens baixava cap al tren. I a mi, com no, se'm va acudir de fer drecera passant per la carretera principal, la qual està expressament prohibida als vianants. La disciplina nipona és tan estricte que als 5' ja teníem el guardaboscos traient-nos de la carretera, però no per les males, sinó que a sobre ens va portar en cotxe fins l'estació del telefèric (després d'intentar-nos explicar que allà no hi podíem ser). La amabilitat i hospitalitat japonesa! Aquí ens haguessin esbroncat, multat i ens haurien deixat a l'extrem oposat de l'estació...
Aquí unes fotos del què podem veure per tot aquest Mont. 





Ja de tornada, i gràcies  l'esmentat guardaboscos, vam arribar al telefèric. El què no recordava és que un cop a baix, encara calia agafar un altre funicular per arribar a l'estació de tren! Les delícies pels aficionats ferroviaris!

Finalment, un cop a l'estació, ja era qüestió d'agafar el tren per tornar i, com no, fer més transbordaments a les línies regionals (doncs per allà ens movíem amb aquests trens locals del Keihan).
Va ser un dia molt profitós i divertit, amb aventura inclosa.
Seguirà...